(publicat al Crònica)

Quan “semblava” que el diàleg social estava trencat, la solució arriba de terres germàniques i, un mes i escaig abans que l’Estat espanyol assumeixi la presidència de la Unió Europea, tot indica que sindicats, govern i patronal tornen a posar-se d’acord. M’estic referint, en efecte, a la proposta de facilitar la reducció de la jornada laboral dels empleats i empleades de les empreses amb dificultats econòmiques, a canvi que l’Estat (és a dir, tots/es nosaltres) es faci càrrec de part del salari que es deixaria de percebre. Cap de les parts implicades ha ofert reticències a impulsar aquesta mesura, ans al contrari, i en principi es començarà a negociar en breu, sense massa dificultats previstes.

Segons se’ns afirma, aquesta mesura ofereix possibilitats molt menys traumàtiques per als treballadores i les treballadores, davant la possibilitat de quedar-se sense feina, redueix les xifres d’atur (i, per tant, la despesa a afrontar per l’Estat en concepte de prestacions és inferior) i dóna una sortida a les empreses que estan patint una reducció de la demanda i, per tant, del treball a realitzar. Sobre el paper, impecable, i, de fet, els resultats que ha ofert a Alemanya en confirmarien la idoneïtat.

La pregunta, però, hauria de ser: és la realitat social i laboral alemanya és la mateixa que l’espanyola i, per tant, es poden aplicar les mateixes solucions? I aquí és on tot aquest muntatge grinyola, perquè la resposta, evidentment, és negativa. Entre altres aspectes, cal assenyalar que el salari i el poder adquisitiu que se’n deriva dels treballadors i les treballadores alemanys/es no té res a veure amb els de l’Estat espanyol, on prop d’un 60% dels assalariats i assalariades són mileuristes i un percentatge similar té dificultats per arribar a finals de mes. En la majoria dels casos, doncs, la reducció proporcional del salari (a causa de la reducció de la jornada) podria ser nefasta per qui li patís. De la mateixa manera, el nivell dels serveis socials a Alemanya, on la protecció (no només a nivell de prestacions) és molt major que la de l’Estat espanyol, afavoreix que la situació de penúria sigui més suportable. Igualment, l’Estat espanyol ja parteix de sèrie d’un ús major de la jornada reduïda i, segons les darreres enquestes, la meitat de qui la té preferiria treballar a jornada completa. En definitiva, aquesta mesura suposaria un pas més cap a la flexibilització i, conseqüentment, precarització de les relacions laborals de les classes treballadores, per tal de maquillar unes xifres d’atur vergonyoses, sense posar les bases per tal de crear ocupació real, sinó tan sols per destruir-la de forma fragmentada.

Tanmateix, la idea de fons és molt vella, és el típic debat de com repartir el treball, sense en cap cas plantejar el repartiment de la riquesa (que, malgrat la crisi, encara existeix, i més concentrada que mai). Una forma més justa de poder abordar aquestes dues qüestions, que hem de considerar indestriables, seria avançar cap a la jornada laboral de 35 hores setmanals, sense reducció de salari. El problema, però, és que aquest reivindicació no és defensada per cap dels tres agents que participen del diàleg social. I cadascun d’ells sabrà perquè hi ha renunciat, si seria una de les fórmules per reduir l’atur i augmentar el poder adquisitiu, dues premisses bàsiques que provocarien l’augment de la demanda i el consum necessaris per sortir de la crisi...