(publicat a El Triangle)

Totes i tots ja sabíem que les consultes del passat 13 de desembre eren legals, però no vinculants. Totes i tots ja sabíem que, sense l’aparell i els recursos de l’Administració darrere, el boicot de les forces unionistes, el silenci mediàtic patit i el caràcter consultiu de les votacions, aquestes no mourien una majoria de la població amb possibilitats de participar. El que calia, doncs, era saber fins a quin punt el poble català es podia mobilitzar de forma unitària en favor del dret de decidir, organitzar des de la base una jornada com aquesta (i les que vindran) de forma seriosa i àmplia i treure al carrer un debat que històricament s’havia volgut silenciar, quan no demonitzar.

I probablement el fet que demostra que les consultes de diumenge passat es poden equiparar amb qualsevol altra jornada electoral és el fet que s’ha produït aquell vell (i pervers) costum segons el qual tothom defensa haver guanyat. Com a persona que va defensar i participar en el procés, he de reconèixer que per mi es van complir les expectatives amb escreix. Sóc incapaç de recordar una causa promoguda per la societat civil (entesa d’una forma tan àmplia) que hagi estat capaç de mobilitzar (amb xifres reals) gairebé un 30% de la població afectada, el que demostra fins a quin punt és transcendental la qüestió de la independència al nostre país.

De la mateixa manera, trobo molt interessant la forma de legitimar la seva opció el bloc unionista. En lloar una participació que troben baixa, a la vegada que es lamenten de la “desafecció” mostrada en altres conteses, demostren ser abans partidaris d’un Estat espanyol indiscutible que demòcrates. A qui li fa por el debat polític? És realment molt trist que, davant la possibilitat de discutir entorn unes opcions determinades, hi ha qui preferís abstenir-se del procés que no pas afrontar-lo de forma oberta i de cara, com passaria a qualsevol democràcia. Suposo que deu ser qüestió de la seva manca d’arguments per defensar una opció política que ja s’ha demostrat arcaica i totalment negativa per als Països Catalans i la seva ciutadania. Sempre deu ser millor traslladar el debat en termes policials i repressius (com al País Basc) o ignorar-lo, mentre sigui possible (com en el nostre país).

Però aquesta ignorància no es podrà mantenir sempre, perquè el clam sobiranista cada cop és més i més fort. És encara un moviment heterogeni, sense una direcció clara i poc estructurat, però potser precisament per això és capaç de regenerar-se i reinventar-se amb tanta rapidesa i efectivitat, després de cada èxit i de cada conflicte que hi sorgeix, per qüestions personalistes o d’estratègia. Hi havia qui temia que la primera manifestació multitudinària de la Plataforma pel Dret de Decidir, el 17 de febrer de 2006, fos un bolet. Però llavors arribà la mobilització per la gestió de les infraestructures, l’1 de desembre de 2007. I, més endavant, milers de catalanes i catalans viatjàrem fins a Brussel•les per fer-nos sentir, arrel de la iniciativa d’un bloc d’internet. I, encara més endavant, l’exemple d’Arenys de Munt, que en un inici havia de ser una acció previsiblment anecdòtica, ha esdevingut una flama que amenaça d’estendre’s arreu del Principat i, de moment, també de les Illes Balears i Pitiüses.

Queda clar, doncs, que cada cop ens fa menys mandra sortir a defensar les llibertats dels Països Catalans, perquè cada cop veiem més motius per fer-ho. No ens ha de fer por que ens menystinguin (no poden fer una altra cosa), però això no treu que som nosaltres mateixes qui, a més de gaudir d’aquestes petites victòries, hem de ser igualment crítiques i treballar per consolidar un moviment tan ampli com permanentment temptat de fragmentar-se.

És responsabilitat de totes i tots i ara no podem fallar, perquè tenim l’ocasió de començar a avançar fermament cap a la llibertat, de fer història.