(publicat a El Triangle)

El Govern “progressista” de Zapatero ens ha tornat a deixar sorpreses amb les seves propostes socials, ja que, mentre tothom esperava que es posicionés respecte els reptes del canvi de model productiu o la temuda reforma laboral, el blanc de les seves propostes han passat a ser les jubilacions. Segons sembla (i fins que no s’aclareixi què són propostes, què són idees vagues i què són supòsits, que no està gens clar), a partir del 2025, haurem de treballar fins als 67 anys i les nostres pensions es calcularan en base a allò cotitzat els últims 25 anys laborals. I a tot això cal sumar-li la rebaixa de les pensions que ja ha tingut lloc enguany amb la retirada de l’ajuda dels 400 euros, precaritzant molt la vida ja de per si difícil de la gent gran. L’excusa, altra vegada, és el teòric col·lapse del sistema de pensions que ha de tenir lloc a partir del 2030.

El primer que caldria fer és dubtar d’aquestes catastròfiques dates. Cal recordar que va ser durant el darrer any que la data del desastre s’ajornà del 2015 al 2030, a causa del positiu paper que havia tingut la mà d’obra estrangera en la Seguretat Social espanyola. Mà d’obra, per cert, a qui ara es pretén culpar de la crisi, negar drets i dificultar-li la possibilitat de mantenir aquí la seva residència i treball. En tot cas, caldria mirar amb lupa si aquesta vegada la por al col·lapse està justificada o és una simple excusa per reduir drets.

I, en el cas, d’acceptar la data, caldria preguntar-nos el motiu de tal col·lapse, perquè es pot mirar des de dos punts de vista: perquè ja es preveu que hi hagi massa jubilades i jubilats o perquè no hi ha prou diners a la caixa. El més còmode, evidentment, és agafar-se a la primera raó i mirar de reduir el nombre de persones beneficiàries de la pensió, rebaixant aquest subsidi, retardant-ne l’edat de jubilació i allargant el període de cotització, tal com proposa el govern central. Una altra opció, segurament no tan senzilla, però sí socialment molt més justa, seria mirar d’incrementar els recursos de l’estat, atès que l’augment de la productivitat ens ha de poder permetre treballar menys i no pas fer-ho encara més. Així, per què no posar les bases per avançar cap a una plena ocupació de qualitat, donant opcions a la població immigrada, donant més estabilitat a la població jove (amb l’increment de les cotitzacions que això provocaria) i, sobretot, fer marxa enrere en les retallades impositives al gran capital realitzades fins ara? I és que, si mentre tot anava “bé” (per als de sempre), s’havia pogut rebaixar la pressió fiscal sobre les rendes altes i les empreses (convertint l’Estat espanyol en el segon menys redistributiu de la UE i incrementant les rendes del capital del 30% al 40% del total, des de mitjans dels 90 fins ara), per què no tornar-la a pujar ara que es fa necessari? Per què consolidar els privilegis d’uns pocs, malgrat el sistema no ho aguanti, a costa del dret a la jubilació de la majoria? I és que caldria recordar també que les propostes de reforma no toquen en cap moment les prejubilacions de luxe de gran nombre d’empresaris i alts directius...

De la mateixa manera, aquí podríem recuperar aquell estudi del Centre d’Estudis Sobiranistes en el qual quedava clar com, amb una caixa catalana de la Seguretat Social, les pensions no només serien sostenibles, al nostre país, sinó molt més altes que el que ho són actualment.

Una vegada més es demostra com ens volen fer pagar la crisi als i les de sempre, les classes treballadores, i aquesta vegada no podem quedar-nos amb els braços creuats. I és que, després de tota una vida treballant, ens mereixem una jubilació de qualitat, perquè treballem per viure, no vivim per treballar!